Imperial

Hem fet una partida a sis del Imperial. Tot i no ser un joc històric tens la sensació de que es una simulació dels grans poders econòmics d’abans i durant la primera guerra mundial. 

 

Cada jugador es un inversor privat que compra accions dels països i el que més en té el gestiona (moviment, producció, guerres, ... ) en benefici propi ja que les accions del país donen dividends als seus accionistes.

El que costa més d’acceptar als jugadors es que el país del que han rebut inicialment accions i que controlen no es seu. En qualsevol moment pots perdre el control o si l’ataquen no té perquè ser un desastre.

Fins i tot pots no controlar cap país i guanyar la partida, també es veritat que això es una mica avorrit (la part visceral ens pot més que la de inversor).

Per temps no es va acabar la partida  (explicacions, l’estona dedicada i que no tenim el joc per mà) fet que no ens va permetre el desenvolupament total de les diferents estratègies. Tot i la poca estona vàrem tenir moments estel·lars com el creixement d’Italia, l’enfosament en la miseria d’austria,, la clàssica topada entre Alemanya / Anglaterra, l’expansió Russa per els Balcans ...   una mica de tot

Per passar una tarda està be i més quan fa temps que no hi has jugat. Com ja he dit al principi d’aquesta entrada  costa no caure en vicis ni “encarinyar-se”  amb els països només amb els calers que generen BUSINESS IS BUSINESS!!.

Cruzada y Revolución

De moment només hem acabat  una partida. En la fase de columnes el bàndol facciós ha aconseguit aprofitar l’empenta de les tropes marroquines per prendre Madrid mentre tenia el front d’Andalusia i Llevant agafat amb pinces:

Abans de l’estiu es va començar una segona que per les vacances ha quedat en standby. La República ha pogut anar-se replegant ordenadament en la fase de columnes  fins a la creació dels cossos d’exèrcits.

En aquest moment el puig del Nacional s’ha mostrat més evident; amb una embranzida decidida i una mica afortunada ha enfonsat el front del Nord més aviat del previst. A més la República que volia pressionar al bàndol nacional per donar oxigen al Nord, ha deixat un forat al front provocant la caiguda de Barcelona. 

En un intent desesperat de limitar els efectes de la caiguda de Barcelona, la República ha intentat un atac que podia provocar importants pèrdues al Nacional a la zona de Teruel, però l'exèrcit popular ha fallat.

Al tornar a agafar  el ritme d’hivern continuarem el joc.

Encara se li ha de donar una mica de marge, però tinc la sensació que el republicà té poques opcions de victòria. Ens falta veure si acostant-nos al final de la partida els punts de victòria i de moral poden compensar la superioritat bèl·lica dels nacionals, tot i que no ho sembla.

En el cas del Spanish Civil War (joc molt similar però d’hexàgons), el Nacional anava repartint estopa, però si el Republicà es podia anar replegant de manera ordenada, aquest guanyava la partida als punts i demanant la campan.
Continuarem...

Wooden Ships & Iron Men

Teniem una tarda per fer alguna cosa i ha sortit l'idea de recuperar el wooden ships and Iron men. Ha estat un gran encert.

Es un joc a l'epoca dels grans vaixells de vela (finals del segle XVIII inicis del XIX) relativament senzillet de regles i d'explicar on la gràcia esta en com afronta cada bàndol el moviment per anar a buscar el combat que més li convé (sempre depenent de l'escenari) :

 - Flota anglesa mantenir la distància i disparar aprofitant la qualitat de les tripulacions.

 - Flota espanyola aconseguir apropar-se per utilitzar la quantitat en el combat.

  -Flotes francesa i americana un entremig

Es pot anar maniobrant com millor et sembla intuint que farà el rival; però un cop comença el combat o canvia el vent del que es tracte es de sortir dels embolics amb la millor dignitat possíble i el mínim de pèrdues. Al ser un joc amb escenaris de tota mena on podem tenir d'un vaixell per banda fins a una vintena es pot adaptar al temps de joc que més convingui.

Així que després de fer una repassada a les regles en diagonal (segur que ens hem equivocat amb alguna cosa) ens hem preparat per la batalla:

Hem fet un escenari curt per agafar/refrescar les mecàniques del moviment en el joc. La veritat es que m'han entrat ganes de tornar a fer una partida amb més vaixells i a ser possible quatre jugadors, per acordar de no poder planificar el moviment de manera conjunta. Segur que pot donar situacions "gracioses" on les naus del mateix bàndol bloquegin el cam de tir o el moviment de la mateixa flota.

També conto que inclourem la majoria d'opcionals, en aquest cas només hem fet servir la del canvi de direcció del vent que no ha afectat, no li hem donat temps doncs ens hem pentinat l'escenari amb poc més de catorze rondes.

San Juan d'estiu

Per passar una tarda el San Juan versió reduida i passada a cartes del Puerto Rico es una bona opció.

Les mecàniques son mes o menys les mateixes; cada torn per ordre i començant per el governador, càrrec que va rotan, es trien els personatges (constructor, productor, comerciant, ...)  i s'executa l'acció associada amb el benefici per el jugador que l'ha triat.

Es tracta de crear plantacions que ens donaran guanys al vendre els productes i utilitzar-los per comprar edificis que reportaran beneficis en cada una de les fases.
Potser la partida es una mica més autista doncs no estan tan limitats els edificis ni les vendes dels productes de plantacions a Europa, com si passava en el Puerto Ric.

Per recuperar-lo de tant en tant i passar una tarda esta molt bé

Shifting Sands

Després del  “Roads to Moscow” varem tornar al mateix sistema de zones i cartes que el “Senderos de Gloria” .

El “Shifting Sands” esta basat en la campanya del Nord d’Àfrica durant la segona guerra mundial encara que també incorpora part de l’orient mitja i les colònies italianes d’Etiòpia. Per contra d’exèrcits i divisions utilitza divisions i grups de combat.

Hem fet tres partides i el joc ens ha semblat molt descompensat en favor de l’aliat.

La campanya comença amb l’aventura Italiana de travessar la frontera Egípcia ja feta i pendent d’acabar en tragèdia. Les divisions Italianes, que son molt dèbils, no tenen grups de combat per assumir la conversió per pèrdues en combat pel que un cop eliminades desapareixen definitivament del joc a més la meitat d’elles per regles tampoc es poden reconstruir. De manera que no poden continuar pressionant cap el Caire i si esperen al contraatac anglès seran foses i la Cirenaica quedarà lliure.

Un cop entren les unitats alemanyes la cosa queda una mica més equilibrada, però son poques unitats pel que si ataquen poden quedar molt compromeses quan els aliats pressionin la rereguarda que han de cobrir els italians. I si decideixen atrinxerar-se als voltants de Tripoli  l’aliat té suficients punts de victòria com per esperar el final de partida.

No ho hem arribat a activar l’operació Torch, perquè a aliat no li cal i li pot generar més problemes que beneficis.

L’únic lloc on l’aliat pot tenir una mica de feina es a les colònies italianes d’Abisinia on li cal que arribi la carta que dona subministre a les seves tropes a la zona aviat per començar la campanya aviat i que no rebi penalització de punts de victòria per trigar a conquerir-ho (he dit “trigar” perquè el desenllaç final ja esta escrit = derrota italiana)

Altres estratègies que es poden intentar per part del eix es el bloqueig de Malta o les revoltes a Iraq, però l’esforç es alt i l’aliat pot dedicar els recursos per compensar-ho.

El subministre per el combat es un dels punts claus a tenir en compte en la campanya, hem vist que castiga molt separar-se de les fonts de subminstre, però les cartes d’ofensiva ho resolen i l'aliat torna a tenir aventatge.

Es un joc que no em motiva per tornar a jugar donat el desequilibri en la campanya i les condicions de victòria. Hi tornaria si algú es veu en cor de portar l’eix per fer passar una mala estona o fins i tot guanyar als aliats.