dilluns, 1 de juny de 2009

HANNIBAL: ROMA vs CARTAGO


El joc ens ha deixat un regust contradictori, del entusiasme a una certa decepció al anar avançant en el joc.
Que té de bo:
Les possibilitats estratègiques del conflicte per als jugadors.
Un excel·lent joc per introduir a jugadors novells en els jocs amb motor de cartes.
La victòria ve determinada per el control polític de les zones i el mecanisme és molt encertat, així les derrotes militars tenen conseqüències polítiques.
Que no m’agrada:
Els mecanismes del joc que el fan lent tant en la seva jugabilitat com en el mateix desenvolupament del conflicte.
Concretem el tema de la jugabilitat o agilitat, la resolució de les batalles trenca el ritme del joc i malgrat que són interessants en un primer moment desprès es fan farregoses.
La mecànica de com es juguen les cartes, faig l’event de la carta o jugo les operacions, fan que la majoria d’events no puguin concretar-se durant el conflicte.
El pas dels Alps esdevé decisiu, si hi ha un desgast elevat la campanya canvia com una mitja, ja que el bàndol romà opta per l’estratègia del desgast malgrat la possible pèrdua de batalles que portaran al colapse del cartaginès a Itàlia.
Al meu entendre fa falta una revisió del joc, que en alguns punts ja s’ha desenvolupat i que pròximament posaré al meu bloc personal.

4 comentaris:

Martí Cabré ha dit...

Estic d'acord amb les apreciacions.
Sobretot el tema dels combats: caldria trobar un mecanisme equivalent que funcionés tirant alguns daus, per agilitzar la partida.

Respecte als esdeveniments, aquesta és una regla que cada joc tracta de manera diferent. Pensa que una de les crítiques al 1960 és que a cada partida es juguen pràcticament totes les cartes i això fa que les partides s'acabin assemblant. El Twilight Struggle aconsegueix evitar-ho no sé ben bé com, ja que també s'hi juguen quasi tots els esdeveniments (els del contrari s'apliquen sempre).

Pirates! ha dit...

personalment em va agradar. El joc no és 100% de guerra, hi ha els controls polítics que fa perdre temps i no et deixa fer batalles com les que m'agraden.

ruben ha dit...

No l'he jugat amb profunditat, però de les proves que vaig fer la sensació no era massa positiva. Sobre tot en dos punts:

- Les batalles. Crec s'haurien de resoldre amb una taula i no a cartes.
- Les opcions del cartagines. crec que esta massa encaminat a repetir la sortida històrica d'entrar a Italia per els alps.No dona opcions a desembarcs ni a una actitud defensiva que li pugui reportar la victòria final.

Com a cartes el joc esta bé, però per a mi es molt més interessant el Twlight struggle.

Martí Cabré ha dit...

Evidentment el TS és més bo com a joc. De fet és un grandíssim joc.

Pel que fa a la obligació del cartaginès d'atacar, crec que reflecteix bé la situació de la Segona Guerra Púnica.

Roma avançava poc a poc a base de respectar els pactes que l'afavorien i ignorar els pactes que no l'afavorien. La seva estructura militar era molt més rígida que no pas la púnica, d'estil més assembleari.

A més, només la família Barca s'adonava del perill per a Cartago de l'extensió romana per Ibèria. La resta de patricis púnics tenien interessos al nord d'Àfrica i no es preocupaven per les notícies de l'altra banda del mar.

Va ser pràcticament la iniciativa dels Barca de dur la guerra a territori itàlic per a mirar de convèncer els romans d'una pau i respectar-la. Una mica és com la posició de Japó a la Segona Guerra Mundial: si volien mantenir l'estatus de potència havien de vèncer la Xina i frenar el Regne Unit i els Estats Units. L'statu quo els perjudicava.

A la 2a GP va ser el mateix: dur la guerra a Itàlia per mantenir la frontera de l'Ebre. Alta geopolítica. Cannae va ser un Pearl Harbor que enlloc d'enfonsar els romans els va disposar a aniquilar Cartago.